Oh sí, com mola!

Cada vegada que torno a veure l’anunci d’Estrella Damm, el del Barça i altra gent que se lo curra, penso que és més una oda al papanatisme, que un cant a l’esforç, la perseverança i la resta de llocs comuns que enumeren.

“Oi, i per què dius això?” podeu fer amb veu pusil·lànime. Ho penso i ho dic pels personatges que apareixen tot recitant l’arenga patriòtica (que si un anunci de birra és el que ens ha d’aixecar la moral ja estem ben posats). D’aquesta, l’arenga, no tinc res a dir, només que hi trobo a faltar en Pla, però en Pla sempre es troba a faltar. Així que passem directament i sense més dilacions al despiece i a la casquería:

• Irene Montalà: Actriu, sempre n’hi ha d’haver un/una. En genral, l’opino pública d’aquest país, em sembla que és del parer que necessitem més actrius i actors que no pas una cosa d’aquelles d’hadrons.
• Benjamin Mordoh: Empresari del reciclatge i del disseny. Igual que el que fan els de Freitag però més nostrat. I a sobre va i posa un nom perfecte per a l’empresa: Waste. Perfecte per trobar-la buscant a Google, clar.
• Gerard Estadella: Fotògraf. Sí, és fotògraf perquè fa fotografies. Això és cert, però quines fotografies! El tio és dedica a fer fotos de gent de festa. Gent força tòxica per altre banda. Vinga gent passant-s’ho bé! Vinga gent molant tant que només tenen queixals a la boca! (Els queixals són molars) Vinga gent abraçada! I sobretot: vinga llum forta i direccional i plans contra-picats! (Tots ens hem emportat, alguna vegada, desagradables sorpreses per culpa d’aquestes tècniques). Sabeu què? Que em guardaré el que tinc al pap i ja escriure alguna cosa d’aquest senyor i la seva claca més endavant.

Avantguarda i senyores

Ahir a la nit vaig abandonar l’aixopluc i la tranquil·litat del meu menjador, submergint-me en el diluvi que queia, per anar a veure la cosa més underground que he vist en temps. Ep! I amb underground no vull dir que sigui ni bo ni dolent, simplement va ser. La cosa era una espècie de recital de poesia, amb una mica de comèdia prèvia, sota el títol de “Loopoesía, señoras que. Seis señoras y un velociraptor”. I jo fascinat com estic pel fenomen de les señoras que que arrasa al Facebook hispànic, potser el primer gran meme Español de veritat, vaig plantar-me allà sense dubtar-ho ni un moment. Evidentment vaig assistir-hi sol, i per cert, això ja és la tònica quasi general en el meu consum d’oci i cultura nocturns, cosa que bé es mereix una reflexió, una reflexió que no faré ara per mandra.

El cas és que allà estava jo intentant posar cara d’interès i d’interessant, mai se sap es pot recollir alguna cosa del palangre, mentre un seguit d’individus improvisaven acudits més o menys graciosos a propòsit  de la miríada de grups i pàgines de Facebook sobre el tema. Aquesta primera part, per a mi, ja hagués pogut durar més i menjar-se el que havia de venir: un senyor posant poesia gravada, suposo que d’aquí deu venir lo de “loopoesía”, mentre que l’autor representava, per dir alguna cosa, el que en aquell moment semblava que se l’hi passes pel cap deixant anar esgarips i improvisant haikus o alguna cosa. Si no hagués pagat 5 euros per entrar només hauria vist la primera part, però clar, tots ja ens coneixem, i si pagues et fot més marxar que aguantar qualsevol merda. Així que m’ho vaig empassar tot sense protestar.