No sé quan em va començar a interessar l’iberisme. Suposo que deu ser per culpa d’en Juliana i aquesta mania seva d’escriure amb certa periodicitat sobre Lisboa, en Pessoa i els quaderns blaus del Largo do Calhariz; tot i que en aquell moment no en fos massa conscient que existia quelcom que es deia Iberisme. Això de l’iberisme, que l’he descobert gràcies al llibre de la foto, ve a ser un intent força outsider de federalitzar Espanya i Portugal que ve de lluny. I per lluny entenc principis de segle XX o així. “Què em de fer nosaltres amb el cony de Portuguesos, les seves tovalloles i els galls aquells que canvien de color quan fa mal temps?” em podeu dir. Doncs podem fer alguna cosa, a part de comprar tovalloles, que té a veure amb les noticies que es poden llegir, aquests dies, a les seccions de política nacional dels diaris catalans i espanyols: “el problema catalán”.
El problema català, l’encaix de Catalunya dintre de l’estat espanyol, podria trobar solució via Lisboa o, al menys, trobar-hi certs incentius. L’encaix dels catalans dins d’Espanya sempre, perdó, des de que tinc us de raó, ha estat usat com a arma llancívola per uns i els altres, simplement com a combustible per a escalfar als socis i simpatitzants o , i potser el més trist, per vendre diaris i conquistar dials. Els usos, completament deshonestos, que se l’hi ha donat al problema no impliquen que aquest sigui artificial, com insisteixen des del Madrit periodístic-audiovisual tots els dies parells. Continua llegint
La possibilitat d'alguna cosa 