M’ha passat avui

Avui al vespre, en un parell d’hores, m’han passat tres coses, a saber:

1. M’he pres un spritz al Negroni. No el volia massa fort, així que l’he demanat amb més cava i menys ginebra. Massa dolç, no l’erraré la pròxima vegada.
2. He estat apunt de protagonitzar un gag canònic del cinema d’humor. Anava en bicicleta pel carrer del bisbe. He vist una noia guapota, guiri crec, davant meu, al avançar-la me girat per seguir mirant-la. Al tornar a mirar endavant he vist una paret de pedra. Cop de roda, la pared ha passat a escassos milímetres. El plaf hagués estat espectacular. Potser així l’hauria coneguda.
3. En el restaurant italià on compor les pizzes, a sota de casa, he vist a en Xavier Vendrell sopant amb un altre home. He aconseguit escoltar:

En dos anys [inintel·ligible] 570.000 euros [inintel·ligible]…

Això ha estat tot per avui.

Tot pagat

“[…] i ésser català equivaldrà a tenir les despeses pagades a tot arreu allà on un hom vagi, perquè bastarà i sobrarà que sigui català perquè la gent el tingui a casa seva o li pagui la fonda, que és el millor obsequi que se’ns pot fer als catalans quan anem pel món, i, comptat i debatut, valdrà més ésser català que milionari […]” Francesc Pujols, Concepte General de la Ciència Catalana, llibre 3r, capítol XVIII.

Doncs a veure quan serà veritat!

Diables del pedal

El catàleg de l’editorial Melusina val la pena anar-lo repassant periòdicament, per veure si han tret algun llibret d’aquest que t’alegren una o dues setmanes. Ni tot val la pena, ni tot és per cremar. Aquesta deu ser la gràcia, igual que en el col·leccionisme de vinils, la possibilitat d’equivocar-te fa que si la troballa val la pena la gaudeixis molt més.

Per ser més precisos, el llibres que he llegit de Melusina són de la seva col·lecció [sic]. Llibres curts de temàtica no massa estàndard però que criden la temptació de forma molt llaminera. Així que espero que em permeteu un parell de recomanacions, i en certa manera les tingueu en compte.

Breve historia del satanismo és un llibre que, si algú us el veu llegir, pot dur a confusió. Tranquils, no és un compendi de rituals invocatoris. Res més lluny de la realitat. Escrit per Joseph McCabe, un ex monjo franciscà, que va acabar sent un escèptic de tomo y lomo. El llibre explica els possibles origens del concepte de diable. el príncep de les tenebres, posant especial èmfasi en la perspectiva catòlica, així com en els seus seguidors i l’actitud envers aquest de les  jerarquies catòlica, protestant i d’altres congregacions. En definitiva, ve a dir, que el dimoni és un timu que ens hem anat inventant per explicar el món.

Los forzados de la carretera és una crònica del tour de França celebrat l’any 1924. Vindria a ser el mateix que recollir tot el que ha publicat el Mundo Deportivo sobre l’últim tour de França i ajuntar-ho en un llibre. Vaja merda, direu, pues sí, però la diferència rau en que l’Albert Londres escrivia molt millor que els escribes de la premsa esportiva actual. Ep! Sergi Pàmies apart. És interessant veure que , tot i haver passat 96 anys, molts aspectes de la cursa com el dopatge o la mercantilització segueixen igual. L’únic que ha canviat ha estat la duresa de la prova. Canviat a menys, clar. Així que quan algú us digui que el Lance Armstrong és un mig home no només ho diu per motius morfològics evidents sinó que també pel seu rendiment esportiu.

Oh sí, com mola!

Cada vegada que torno a veure l’anunci d’Estrella Damm, el del Barça i altra gent que se lo curra, penso que és més una oda al papanatisme, que un cant a l’esforç, la perseverança i la resta de llocs comuns que enumeren.

“Oi, i per què dius això?” podeu fer amb veu pusil·lànime. Ho penso i ho dic pels personatges que apareixen tot recitant l’arenga patriòtica (que si un anunci de birra és el que ens ha d’aixecar la moral ja estem ben posats). D’aquesta, l’arenga, no tinc res a dir, només que hi trobo a faltar en Pla, però en Pla sempre es troba a faltar. Així que passem directament i sense més dilacions al despiece i a la casquería:

• Irene Montalà: Actriu, sempre n’hi ha d’haver un/una. En genral, l’opino pública d’aquest país, em sembla que és del parer que necessitem més actrius i actors que no pas una cosa d’aquelles d’hadrons.
• Benjamin Mordoh: Empresari del reciclatge i del disseny. Igual que el que fan els de Freitag però més nostrat. I a sobre va i posa un nom perfecte per a l’empresa: Waste. Perfecte per trobar-la buscant a Google, clar.
• Gerard Estadella: Fotògraf. Sí, és fotògraf perquè fa fotografies. Això és cert, però quines fotografies! El tio és dedica a fer fotos de gent de festa. Gent força tòxica per altre banda. Vinga gent passant-s’ho bé! Vinga gent molant tant que només tenen queixals a la boca! (Els queixals són molars) Vinga gent abraçada! I sobretot: vinga llum forta i direccional i plans contra-picats! (Tots ens hem emportat, alguna vegada, desagradables sorpreses per culpa d’aquestes tècniques). Sabeu què? Que em guardaré el que tinc al pap i ja escriure alguna cosa d’aquest senyor i la seva claca més endavant.

Avantguarda i senyores

Ahir a la nit vaig abandonar l’aixopluc i la tranquil·litat del meu menjador, submergint-me en el diluvi que queia, per anar a veure la cosa més underground que he vist en temps. Ep! I amb underground no vull dir que sigui ni bo ni dolent, simplement va ser. La cosa era una espècie de recital de poesia, amb una mica de comèdia prèvia, sota el títol de “Loopoesía, señoras que. Seis señoras y un velociraptor”. I jo fascinat com estic pel fenomen de les señoras que que arrasa al Facebook hispànic, potser el primer gran meme Español de veritat, vaig plantar-me allà sense dubtar-ho ni un moment. Evidentment vaig assistir-hi sol, i per cert, això ja és la tònica quasi general en el meu consum d’oci i cultura nocturns, cosa que bé es mereix una reflexió, una reflexió que no faré ara per mandra.

El cas és que allà estava jo intentant posar cara d’interès i d’interessant, mai se sap es pot recollir alguna cosa del palangre, mentre un seguit d’individus improvisaven acudits més o menys graciosos a propòsit  de la miríada de grups i pàgines de Facebook sobre el tema. Aquesta primera part, per a mi, ja hagués pogut durar més i menjar-se el que havia de venir: un senyor posant poesia gravada, suposo que d’aquí deu venir lo de “loopoesía”, mentre que l’autor representava, per dir alguna cosa, el que en aquell moment semblava que se l’hi passes pel cap deixant anar esgarips i improvisant haikus o alguna cosa. Si no hagués pagat 5 euros per entrar només hauria vist la primera part, però clar, tots ja ens coneixem, i si pagues et fot més marxar que aguantar qualsevol merda. Així que m’ho vaig empassar tot sense protestar.

El meu favorit

En Quim Monzó és el puto amo. I sinó al loro: “Puedes también amputar la parte final de Loquillo y los Trogloditas y reciclarlo a él haciéndose la víctima.” És el crack! Per això no us podeu perdre la retrospectiva que li han muntat al Santa Mònica.

S’ha de llegir. Sí, però on?

Com aneu de lectures, amics? Espero que la vida moderna, tan atrafegada i plena de desassossec, no us distregui del recte camí de la lectura. Ep! Lectura amb certa entitat. El papa nates d’en Jorge Bucay o el mentider d’en Pío Moa espero no puguin ésser contats entre els volums de la vostra biblioteca. Però no ens entretinguem amb tonteries. No vull fer cap comentari sobre quins llibres m’han agradat o els que vull llegir. El que us vull preguntar, de forma retòrica clar (perquè no em deixareu ni un missatge, oi?), és on llegiu. Sembla força xorra la pregunta, no? Però de preguntes més imbècils han sortits grans assajos.

A mi, personalment m’agrada llegir als bars. “Bars” potser és massa general així que deixem-ho en alguns bars. Suposo que això és deu a un cert exhibicionisme, intel·lectual espero. És una manera de proclamar els teus gustos, preferències, interessos polítics (per què no?), debilitats, patatim, patatam… Poder afirmar, sense massa dubte, que ets un tipus interessant. I que, en conseqüència, aprecies la coneixença de, en aquest cas, dones igualment interessant. O almenys que mostrin un interès afí per les lectures estratègicament exposades sobre la barra del bar. Pot semblar que tot això ho faig per lligar. D’acord, en part sí però només en part. Penso que és una manera de, en primer lloc, reclamar la possibilitat de sortir sol a prendre una copitxuela. Això per se ja té prou entitat per tractar-ho apart un altre dia. En segon lloc, i essent sincers, llegint a casa tancats no es pot ni conèixer a ningú ni es té la possibilitat d’entaular interessant i inesperades discussions sobre qualsevol tema referent a la nostra lectura o a altres temes. En certa manera podem considerar-ho com una introducció a la socialització a través d’un fet aparentment individualista.