Sepharad, un barbut i el Senyor de Badalona

Farà cosa d’una o dues setmanes, no ho recordo massa bé, estava llegint la Vanguardia, devia ser Diumenge. Sé que era Diumenge perquè llegia el Cuaderno de Madrid del senyor de Badalona, Enric Juliana. Un molt bon article que portava per nom ¿Ha muerto Sepharad?. L’amic Juliana comentava el que havia dit en Jordi Pujol sobre el fracàs de la idea Espriuana sobre l’enteniment entre Espanya i Catalunya tot Intercalant fragments de poemes de “La pell de brau”. El cas és que, com sempre, l’article em va agradar. I més per descobrir que el poeta era un home que pensava que la solució al Problema passava pel respecte i el reconeixement mutu. Evidentment l’amic Juliana no va passar per alt la possibilitat de recordar que en Pessoa ja havia dit alguna cosa sobre tres nacions dintre de la península Ibèrica i una confederació entre elles. Apart de citar, també, a l’avi famós d’en Pasqual Maragall. En fi, un article que val la pena llegir i que fa venir ganes de llegir més coses. Bravo!

Però la gràcia va ser que l’endemà, Dilluns sí assumim que l’espai-temps és continu i existeix una fletxa de temps ben definida en un únic sentit, de casualitat, vaig llegir al Periódico de Catalunya un article d’en Vicenç Villatoro que portava per títol Sefarad no escucha. Oh! Si que s’assemblen, no? A mi en Villatoro no m’agrada. No m’agrada quan el sento al RAC 1 pels matins. I no em va agradar el que vaig llegir. Entenc que el que va dir en Pujol, sènior, valia la pena comentar-ho, però coi Villatoro! Llegeix una mica els altres diaris o sigues una mica original home.

Iberia, Pessoa i un senyor de Badalona

No sé quan em va començar a interessar l’iberisme. Suposo que deu ser per culpa d’en Juliana i aquesta mania seva d’escriure amb certa periodicitat sobre Lisboa, en Pessoa i els quaderns blaus del Largo do Calhariz; tot i que en aquell moment no en fos massa conscient que existia quelcom que es deia Iberisme. Això de l’iberisme, que l’he descobert gràcies al llibre de la foto, ve a ser un intent força outsider de federalitzar Espanya i Portugal que ve de lluny. I per lluny entenc principis de segle XX o així. “Què em de fer nosaltres amb el cony de Portuguesos, les seves tovalloles i els galls aquells que canvien de color quan fa mal temps?” em podeu dir. Doncs podem fer alguna cosa, a part de comprar tovalloles, que té a veure amb les noticies que es poden llegir, aquests dies, a les seccions de política nacional dels diaris catalans i espanyols: “el problema catalán”.

El problema català, l’encaix de Catalunya dintre de l’estat espanyol, podria trobar solució via Lisboa o, al menys, trobar-hi certs incentius. L’encaix dels catalans dins d’Espanya sempre, perdó, des de que tinc us de raó, ha estat usat com a arma llancívola per uns i els altres, simplement com a combustible per a escalfar als socis i simpatitzants o , i potser el més trist, per vendre diaris i conquistar dials. Els usos, completament deshonestos, que se l’hi ha donat al problema no impliquen que aquest sigui artificial, com insisteixen des del Madrit periodístic-audiovisual tots els dies parells.