Oh sí, com mola!

Cada vegada que torno a veure l’anunci d’Estrella Damm, el del Barça i altra gent que se lo curra, penso que és més una oda al papanatisme, que un cant a l’esforç, la perseverança i la resta de llocs comuns que enumeren.

“Oi, i per què dius això?” podeu fer amb veu pusil·lànime. Ho penso i ho dic pels personatges que apareixen tot recitant l’arenga patriòtica (que si un anunci de birra és el que ens ha d’aixecar la moral ja estem ben posats). D’aquesta, l’arenga, no tinc res a dir, només que hi trobo a faltar en Pla, però en Pla sempre es troba a faltar. Així que passem directament i sense més dilacions al despiece i a la casquería:

• Irene Montalà: Actriu, sempre n’hi ha d’haver un/una. En genral, l’opino pública d’aquest país, em sembla que és del parer que necessitem més actrius i actors que no pas una cosa d’aquelles d’hadrons.
• Benjamin Mordoh: Empresari del reciclatge i del disseny. Igual que el que fan els de Freitag però més nostrat. I a sobre va i posa un nom perfecte per a l’empresa: Waste. Perfecte per trobar-la buscant a Google, clar.
• Gerard Estadella: Fotògraf. Sí, és fotògraf perquè fa fotografies. Això és cert, però quines fotografies! El tio és dedica a fer fotos de gent de festa. Gent força tòxica per altre banda. Vinga gent passant-s’ho bé! Vinga gent molant tant que només tenen queixals a la boca! (Els queixals són molars) Vinga gent abraçada! I sobretot: vinga llum forta i direccional i plans contra-picats! (Tots ens hem emportat, alguna vegada, desagradables sorpreses per culpa d’aquestes tècniques). Sabeu què? Que em guardaré el que tinc al pap i ja escriure alguna cosa d’aquest senyor i la seva claca més endavant.
• Marc Escursell: Empresari xocolater. El tio del Xocoa. Crec que és molt de packaging i poca mandanga això del Xocoa. Com els ous Kinder però enganyant a gent adulta.
• Xavier Claramunt: Arquitecte. El del projecte d’hotel espacial que semblen quatre ampolles d’aigua Viladrau enganxades. Ep! Però pintades de blanc 2001 una odissea a l’espai. Ara fora bromes, no està gens malament que ens plantegem muntar un hotel a l’espai. De fet està molt bé! Però potser seria millor deixar-nos de collonades de disseny i posar els pebrots en la part més tangible. Sí! Tecnologia, joder!
• Txell Miras: Dissenyadora de moda. No tinc massa presents els seus dissenys ara mateix. Però podria sortir la Lydia Delgado també no? A no, que ella va a Cibeles.
• Alex Trochut: Ilustrador. Està bé el que fa. Però ja cansa recórrer sempre al binomi Barcelona-Disseny per vendre la ciutat. Al final per lligar tindrem que preguntar “Estudies o dissenyes?”
• Ferran Medall: Mecànic. Surt arreglant una vespa així que respecte. Però no creieu que ens estem passant amb lo de les vespes? Vui dir que al final veurem a la Beth amb una Lambretta i ens semblarà normal!
• Kale: Escenograf. Un guiri, al principi em pensava que era un calafatador, però això no mola tant, ui no.
• Javi Mendizábal: Skater. Hase falta desir nada más? Suposo que l’han fet sortir per vendre cervesa a les noves generacions, ja sabem que els agrada tot això dels esports de risc. Risc de xafar a un guiri despistat davant del MACBA.
• Leo Margets: Jugadora de pòquer. Aquí el lobby dels bingos ha fet pressió.
• Bruno Sokolowicz: Res a dir. Molt de respecte per ell i el seu bigoti.
• Sergio i Javier Torres: Bessons i cuiners. Si algú em paga un sopar al restaurant de l’hotel ME us dic que em semblen. Però crec que segueixo preferint la Ruscalleda.

Si repassem a que es dediquen el pròcers de la pàtria que ens han d’aixecar la moral veiem que la majoria es dedica, en termes, a les arts o a molar. Que no hi ha gent que fa coses realment grans? D’acord, surt en Guardiola. Vui dir coses grans apart del Barça. On està la gent de ciència? On estan els empresaris que munten coses amb futur? On estan els pagesos?

És una llàstima que se’ns caigui la llagrimeta amb un spot que, vulguis que no, dóna entendre que el futur de Catalunya passa per dedicar-nos a fer fotos superguais a gent ultratrendie mentre anem amb patinet, tot menjant-nos una xocolatina dolenta, però embolicada amb un paper molt maco, tot pensant en la tapisseria reciclada que posarem a l’hotel espacial. Hotel espacial molt maco, i molt car, que haurem encarregat fer a l’estranger.

Això és el que em treu de polleguera d’aquest país. Perdó, Barcelona vull dir.