Sepharad, un barbut i el Senyor de Badalona

Farà cosa d’una o dues setmanes, no ho recordo massa bé, estava llegint la Vanguardia, devia ser Diumenge. Sé que era Diumenge perquè llegia el Cuaderno de Madrid del senyor de Badalona, Enric Juliana. Un molt bon article que portava per nom ¿Ha muerto Sepharad?. L’amic Juliana comentava el que havia dit en Jordi Pujol sobre el fracàs de la idea Espriuana sobre l’enteniment entre Espanya i Catalunya tot Intercalant fragments de poemes de “La pell de brau”. El cas és que, com sempre, l’article em va agradar. I més per descobrir que el poeta era un home que pensava que la solució al Problema passava pel respecte i el reconeixement mutu. Evidentment l’amic Juliana no va passar per alt la possibilitat de recordar que en Pessoa ja havia dit alguna cosa sobre tres nacions dintre de la península Ibèrica i una confederació entre elles. Apart de citar, també, a l’avi famós d’en Pasqual Maragall. En fi, un article que val la pena llegir i que fa venir ganes de llegir més coses. Bravo!

Però la gràcia va ser que l’endemà, Dilluns sí assumim que l’espai-temps és continu i existeix una fletxa de temps ben definida en un únic sentit, de casualitat, vaig llegir al Periódico de Catalunya un article d’en Vicenç Villatoro que portava per títol Sefarad no escucha. Oh! Si que s’assemblen, no? A mi en Villatoro no m’agrada. No m’agrada quan el sento al RAC 1 pels matins. I no em va agradar el que vaig llegir. Entenc que el que va dir en Pujol, sènior, valia la pena comentar-ho, però coi Villatoro! Llegeix una mica els altres diaris o sigues una mica original home.