Iberia, Pessoa i un senyor de Badalona

No sé quan em va començar a interessar l’iberisme. Suposo que deu ser per culpa d’en Juliana i aquesta mania seva d’escriure amb certa periodicitat sobre Lisboa, en Pessoa i els quaderns blaus del Largo do Calhariz; tot i que en aquell moment no en fos massa conscient que existia quelcom que es deia Iberisme. Això de l’iberisme, que l’he descobert gràcies al llibre de la foto, ve a ser un intent força outsider de federalitzar Espanya i Portugal que ve de lluny. I per lluny entenc principis de segle XX o així. “Què em de fer nosaltres amb el cony de Portuguesos, les seves tovalloles i els galls aquells que canvien de color quan fa mal temps?” em podeu dir. Doncs podem fer alguna cosa, a part de comprar tovalloles, que té a veure amb les noticies que es poden llegir, aquests dies, a les seccions de política nacional dels diaris catalans i espanyols: “el problema catalán”.

El problema català, l’encaix de Catalunya dintre de l’estat espanyol, podria trobar solució via Lisboa o, al menys, trobar-hi certs incentius. L’encaix dels catalans dins d’Espanya sempre, perdó, des de que tinc us de raó, ha estat usat com a arma llancívola per uns i els altres, simplement com a combustible per a escalfar als socis i simpatitzants o , i potser el més trist, per vendre diaris i conquistar dials. Els usos, completament deshonestos, que se l’hi ha donat al problema no impliquen que aquest sigui artificial, com insisteixen des del Madrit periodístic-audiovisual tots els dies parells.

A Catalunya hi ha, o com a mínim noto jo que m’agrada llegir diaris, un cert desassossec. I sinó de que tanta consulta, eh? Una sensació mescla d’incomprensió i menyspreu: fem el que fem s’ens criticarà. Una sensació similar a la que tens quan ho deixes amb la novia, a instancia seva, i quan te’n vas amb una altra aquesta et munta un pollastre que ni al Prat. I aquest desassossec ratlla l’emprenyament quan, per iniciativa, pròpia volem integrar-nos més dintre de l’Estat i com a resposta rebem males paraules. Clar que per fer-ho reafirmem allò que ens fa diferents de la resta de l’Estat. Dir “la resta” no seria del tot correcte ja que pot denotar quelcom amb múltiples parts o elements. Hauríem de dir la Gran Castella. I per Gran Castella entenc tots els territoris espanyols on ha calat l’idiosincràsia castellana: la severitat en la retòrica. La severitat fruit dels seus paisatges lineals, allò del “conmigo o contra mi”. Castella, la Gran Castella, ha tingut i té una identitat molt forta, pesada i granítica. Llavors pot ser que els problemes territorials on Catalunya està implicada es puguin reduir a un problema d’identitats? O més ben dit d’egos?

L’identitat castellana no és el problema de l’encaix de Catalunya a Espanya. Per definició no ho pot ser. L’integració implica que qui es vulgui integrar reconegui i respecti allò que identifica a la matriu, l’estat, en aquest cas. Però, al mateix temps, la matriu ha de reconèixer i respectar allò diferència a la part. I sembla que l’ego de part de la Gran Castella no està disposat a permetre la segona part que implica l’integració. L’ego de la Gran Castella és el problema, sense amagar, això sí, la part de culpa que tenim per la part catalana.Però d’això ja en parlarem un altre dia. Si volem reduir l’ego de la Gran Castella hem de destruir la identificació d’ella amb l’estat de manera preferent. En certa manera s’ha de diluir la identitat de l’Estat espanyol per traslladar-la a les regions. I quina millor manera de fer-ho que equiparant aquestes regions amb un estat com Portugal mitjançant la unió dels dos estats mitjançant una unió federal.

L’unió federal dels dos estats implicaria profunds canvis en el si d’ambdós. Per la part Espanyola implicaria, per fi, dotar-nos d’un sistema federal realment equitatiu. Quin hauria d’ésser aquest ja és una altre tema. I un altre tema encara més complicat seria que fer amb la monarquia dintre d’un estat federal. Ja em permetreu que passi olímpicament del tema.

Al llarg de l’historia recent hi ha hagut varis personatges que han defensat amb més il·lusió que resultats. Un d’ells va ser en Fernando Pessoa, que en alguna de les seves llibretes va escriure algunes ratlles del tema i que valen la pena ser llegides en el llibre a càrrec d’en Víctor Martinez Gil. Alguns altres varen intentar aconseguir-ho mitjançant fets consumats com el bo d’en Francesc Macià:

Catalans:

Interpretant el sentiment i els anhels del poble que ens acaba de donar el seu sufragi, proclamo la República Catalana com Estat integrant de la Federació ibèrica.

Bla, bla, bla…

I després l’assumpte va acabar com va acabar.

Però sent realistes, i parafrasejant al bo d’en Juliana a La Rectificació, intentar portar a bon port la Federació Ibèrica en els temps i amb els ànims que corren seria comparable a l’última càrrega de la brigada Pomorska.

Un altre dia ja us donaré la brasa amb el llibre aquest d’en Pessoa. I algun altre dia sobre en Juliana.

Etiquetat , , , , , , , ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: