M’ha passat avui

Avui al vespre, en un parell d’hores, m’han passat tres coses, a saber:

  1. M’he pres un spritz al Negroni. No el volia massa fort, així que l’he demanat amb més cava i menys ginebra. Massa dolç, no l’erraré la pròxima vegada.
  2. He estat apunt de protagonitzar un gag canònic del cinema d’humor. Anava en bicicleta pel carrer del bisbe. He vist una noia guapota, guiri crec, davant meu, al avançar-la me girat per seguir mirant-la. Al tornar a mirar endavant he vist una paret de pedra. Cop de roda, la pared ha passat a escassos milímetres. El plaf hagués estat espectacular. Potser així l’hauria coneguda.
  3. En el restaurant italià on compor les pizzes, a sota de casa, he vist a en Xavier Vendrell sopant amb un altre home. He aconseguit escoltar:

En dos anys [inintel·ligible] 570.000 euros [inintel·ligible]…

Això ha estat tot per avui.

Anuncis
Etiquetat , ,

Tot pagat

“[…] i ésser català equivaldrà a tenir les despeses pagades a tot arreu allà on un hom vagi, perquè bastarà i sobrarà que sigui català perquè la gent el tingui a casa seva o li pagui la fonda, que és el millor obsequi que se’ns pot fer als catalans quan anem pel món, i, comptat i debatut, valdrà més ésser català que milionari […]” Francesc Pujols, Concepte General de la Ciència Catalana, llibre 3r, capítol XVIII.

Doncs a veure quan serà veritat!

Diables del pedal

El catàleg de l’editorial Melusina val la pena anar-lo repassant periòdicament, per veure si han tret algun llibret d’aquest que t’alegren una o dues setmanes. Ni tot val la pena, ni tot és per cremar. Aquesta deu ser la gràcia, igual que en el col·leccionisme de vinils, la possibilitat d’equivocar-te fa que si la troballa val la pena la gaudeixis molt més.

Per ser més precisos, el llibres que he llegit de Melusina són de la seva col·lecció [sic]. Llibres curts de temàtica no massa estàndard però que criden la temptació de forma molt llaminera. Així que espero que em permeteu un parell de recomanacions, i en certa manera les tingueu en compte.

Breve historia del satanismo és un llibre que, si algú us el veu llegir, pot dur a confusió. Tranquils, no és un compendi de rituals invocatoris. Res més lluny de la realitat. Escrit per Joseph McCabe, un ex monjo franciscà, que va acabar sent un escèptic de tomo y lomo. El llibre explica els possibles origens del concepte de diable. el príncep de les tenebres, posant especial èmfasi en la perspectiva catòlica, així com en els seus seguidors i l’actitud envers aquest de les  jerarquies catòlica, protestant i d’altres congregacions. En definitiva, ve a dir, que el dimoni és un timu que ens hem anat inventant per explicar el món.

Los forzados de la carretera és una crònica del tour de França celebrat l’any 1924. Vindria a ser el mateix que recollir tot el que ha publicat el Mundo Deportivo sobre l’últim tour de França i ajuntar-ho en un llibre. Vaja merda, direu, pues sí, però la diferència rau en que l’Albert Londres escrivia molt millor que els escribes de la premsa esportiva actual. Ep! Sergi Pàmies apart. És interessant veure que , tot i haver passat 96 anys, molts aspectes de la cursa com el dopatge o la mercantilització segueixen igual. L’únic que ha canviat ha estat la duresa de la prova. Canviat a menys, clar. Així que quan algú us digui que el Lance Armstrong és un mig home no només ho diu per motius morfològics evidents sinó que també pel seu rendiment esportiu.

Etiquetat , , , ,

Oh sí, com mola!

JohanCada vegada que torno a veure l’anunci d’Estrella Damm, el del Barça i altra gent que se lo curra, penso que és més una oda al papanatisme, que un cant a l’esforç, la perseverança i la resta de llocs comuns que enumeren.

“Oi, i per què dius això?” podeu fer amb veu pusil·lànime. Ho penso i ho dic pels personatges que apareixen tot recitant l’arenga patriòtica (que si un anunci de birra és el que ens ha d’aixecar la moral ja estem ben posats). D’aquesta, l’arenga, no tinc res a dir, només que hi trobo a faltar en Pla, però en Pla sempre es troba a faltar. Així que passem directament i sense més dilacions al despiece i a la casquería:

  • Irene Montalà: Actriu, sempre n’hi ha d’haver un/una. En genral, l’opino pública d’aquest país, em sembla que és del parer que necessitem més actrius i actors que no pas una cosa d’aquelles d’hadrons.
  • Benjamin Mordoh: Empresari del reciclatge i del disseny. Igual que el que fan els de Freitag però més nostrat. I a sobre va i posa un nom perfecte per a l’empresa: Waste. Perfecte per trobar-la buscant a Google, clar.
  • Gerard Estadella: Fotògraf. Sí, és fotògraf perquè fa fotografies. Això és cert, però quines fotografies! El tio és dedica a fer fotos de gent de festa. Gent força tòxica per altre banda. Vinga gent passant-s’ho bé! Vinga gent molant tant que només tenen queixals a la boca! (Els queixals són molars) Vinga gent abraçada! I sobretot: vinga llum forta i direccional i plans contra-picats! (Tots ens hem emportat, alguna vegada, desagradables sorpreses per culpa d’aquestes tècniques). Sabeu què? Que em guardaré el que tinc al pap i ja escriure alguna cosa d’aquest senyor i la seva claca més endavant. Continua llegint
Etiquetat , , , ,

Avantguarda i senyores

DadaaaaaAhir a la nit vaig abandonar l’aixopluc i la tranquil·litat del meu menjador, submergint-me en el diluvi que queia, per anar a veure la cosa més underground que he vist en temps. Ep! I amb underground no vull dir que sigui ni bo ni dolent, simplement va ser. La cosa era una espècie de recital de poesia, amb una mica de comèdia prèvia, sota el títol de “Loopoesía, señoras que. Seis señoras y un velociraptor”. I jo fascinat com estic pel fenomen de les señoras que que arrasa al Facebook hispànic, potser el primer gran meme Español de veritat, vaig plantar-me allà sense dubtar-ho ni un moment. Evidentment vaig assistir-hi sol, i per cert, això ja és la tònica quasi general en el meu consum d’oci i cultura nocturns, cosa que bé es mereix una reflexió, una reflexió que no faré ara per mandra.

El cas és que allà estava jo intentant posar cara d’interès i d’interessant, mai se sap es pot recollir alguna cosa del palangre, mentre un seguit d’individus improvisaven acudits més o menys graciosos a propòsit  de la miríada de grups i pàgines de Facebook sobre el tema. Aquesta primera part, per a mi, ja hagués pogut durar més i menjar-se el que havia de venir: un senyor posant poesia gravada, suposo que d’aquí deu venir lo de “loopoesía”, mentre que l’autor representava, per dir alguna cosa, el que en aquell moment semblava que se l’hi passes pel cap deixant anar esgarips i improvisant haikus o alguna cosa. Si no hagués pagat 5 euros per entrar només hauria vist la primera part, però clar, tots ja ens coneixem, i si pagues et fot més marxar que aguantar qualsevol merda. Així que m’ho vaig empassar tot sense protestar.

Continua llegint

Etiquetat , , ,

El meu favorit

as

En Quim Monzó és el puto amo. I sinó al loro: “Puedes también amputar la parte final de Loquillo y los Trogloditas y reciclarlo a él haciéndose la víctima.” És el crack! Per això no us podeu perdre la retrospectiva que li han muntat al Santa Mònica.

Sepharad, un barbut i el Senyor de Badalona

Hispania, terra de conills i talFarà cosa d’una o dues setmanes, no ho recordo massa bé, estava llegint la Vanguardia, devia ser Diumenge. Sé que era Diumenge perquè llegia el Cuaderno de Madrid del senyor de Badalona, Enric Juliana. Un molt bon article que portava per nom ¿Ha muerto Sepharad?. L’amic Juliana comentava el que havia dit en Jordi Pujol sobre el fracàs de la idea Espriuana sobre l’enteniment entre Espanya i Catalunya tot Intercalant fragments de poemes de “La pell de brau”. El cas és que, com sempre, l’article em va agradar. I més per descobrir que el poeta era un home que pensava que la solució al Problema passava pel respecte i el reconeixement mutu. Evidentment l’amic Juliana no va passar per alt la possibilitat de recordar que en Pessoa ja havia dit alguna cosa sobre tres nacions dintre de la península Ibèrica i una confederació entre elles. Apart de citar, també, a l’avi famós d’en Pasqual Maragall. En fi, un article que val la pena llegir i que fa venir ganes de llegir més coses. Bravo!

Però la gràcia va ser que l’endemà, Dilluns sí assumim que l’espai-temps és continu i existeix una fletxa de temps ben definida en un únic sentit, de casualitat, vaig llegir al Periódico de Catalunya un article d’en Vicenç Villatoro que portava per títol Sefarad no escucha. Oh! Si que s’assemblen, no? A mi en Villatoro no m’agrada. No m’agrada quan el sento al RAC 1 pels matins. I no em va agradar el que vaig llegir. Entenc que el que va dir en Pujol, sènior, valia la pena comentar-ho, però coi Villatoro! Llegeix una mica els altres diaris o sigues una mica original home.

S’ha de llegir. Sí, però on?

Un bareto

Com aneu de lectures, amics? Espero que la vida moderna, tan atrafegada i plena de desassossec, no us distregui del recte camí de la lectura. Ep! Lectura amb certa entitat. El papa nates d’en Jorge Bucay o el mentider d’en Pío Moa espero no puguin ésser contats entre els volums de la vostra biblioteca. Però no ens entretinguem amb tonteries. No vull fer cap comentari sobre quins llibres m’han agradat o els que vull llegir. El que us vull preguntar, de forma retòrica clar (perquè no em deixareu ni un missatge, oi?), és on llegiu. Sembla força xorra la pregunta, no? Però de preguntes més imbècils han sortits grans assajos.

A mi, personalment m’agrada llegir als bars. “Bars” potser és massa general així que deixem-ho en alguns bars. Suposo que això és deu a un cert exhibicionisme, intel·lectual espero. És una manera de proclamar els teus gustos, preferències, interessos polítics (per què no?), debilitats, patatim, patatam… Poder afirmar, sense massa dubte, que ets un tipus interessant. I que, en conseqüència, aprecies la coneixença de, en aquest cas, dones igualment interessant. O almenys que mostrin un interès afí per les lectures estratègicament exposades sobre la barra del bar. Pot semblar que tot això ho faig per lligar. D’acord, en part sí però només en part. Penso que és una manera de, en primer lloc, reclamar la possibilitat de sortir sol a prendre una copitxuela. Això per se ja té prou entitat per tractar-ho apart un altre dia. En segon lloc, i essent sincers, llegint a casa tancats no es pot ni conèixer a ningú ni es té la possibilitat d’entaular interessant i inesperades discussions sobre qualsevol tema referent a la nostra lectura o a altres temes. En certa manera podem considerar-ho com una introducció a la socialització a través d’un fet aparentment individualista.

Continua llegint

Etiquetat , ,

Iberia, Pessoa i un senyor de Badalona

No sé quan em va començar a interessar l’iberisme. Suposo que deu ser per culpa d’en Juliana i aquesta mania seva d’escriure amb certa periodicitat sobre Lisboa, en Pessoa i els quaderns blaus del Largo do Calhariz; tot i que en aquell moment no en fos massa conscient que existia quelcom que es deia Iberisme. Això de l’iberisme, que l’he descobert gràcies al llibre de la foto, ve a ser un intent força outsider de federalitzar Espanya i Portugal que ve de lluny. I per lluny entenc principis de segle XX o així. “Què em de fer nosaltres amb el cony de Portuguesos, les seves tovalloles i els galls aquells que canvien de color quan fa mal temps?” em podeu dir. Doncs podem fer alguna cosa, a part de comprar tovalloles, que té a veure amb les noticies que es poden llegir, aquests dies, a les seccions de política nacional dels diaris catalans i espanyols: “el problema catalán”.

El problema català, l’encaix de Catalunya dintre de l’estat espanyol, podria trobar solució via Lisboa o, al menys, trobar-hi certs incentius. L’encaix dels catalans dins d’Espanya sempre, perdó, des de que tinc us de raó, ha estat usat com a arma llancívola per uns i els altres, simplement com a combustible per a escalfar als socis i simpatitzants o , i potser el més trist, per vendre diaris i conquistar dials. Els usos, completament deshonestos, que se l’hi ha donat al problema no impliquen que aquest sigui artificial, com insisteixen des del Madrit periodístic-audiovisual tots els dies parells. Continua llegint

Etiquetat , , , , , , , ,