1. M’he pres un spritz al Negroni. No el volia massa fort, així que l’he demanat amb més cava i menys ginebra. Massa dolç, no l’erraré la pròxima vegada.
2. He estat apunt de protagonitzar un gag canònic del cinema d’humor. Anava en bicicleta pel carrer del bisbe. He vist una noia guapota, guiri crec, davant meu, al avançar-la me girat per seguir mirant-la. Al tornar a mirar endavant he vist una paret de pedra. Cop de roda, la pared ha passat a escassos milímetres. El plaf hagués estat espectacular. Potser així l’hauria coneguda.
3. En el restaurant italià on compor les pizzes, a sota de casa, he vist a en Xavier Vendrell sopant amb un altre home. He aconseguit escoltar:

En dos anys [inintel·ligible] 570.000 euros [inintel·ligible]…

Això ha estat tot per avui.

“[...] i ésser català equivaldrà a tenir les despeses pagades a tot arreu allà on un hom vagi, perquè bastarà i sobrarà que sigui català perquè la gent el tingui a casa seva o li pagui la fonda, que és el millor obsequi que se’ns pot fer als catalans quan anem pel món, i, comptat i debatut, valdrà més ésser català que milionari [...]” Francesc Pujols, Concepte General de la Ciència Catalana, llibre 3r, capítol XVIII.

Doncs a veure quan serà veritat!

Per ser més precisos, el llibres que he llegit de Melusina són de la seva col·lecció [sic]. Llibres curts de temàtica no massa estàndard però que criden la temptació de forma molt llaminera. Així que espero que em permeteu un parell de recomanacions, i en certa manera les tingueu en compte.

Breve historia del satanismo és un llibre que, si algú us el veu llegir, pot dur a confusió. Tranquils, no és un compendi de rituals invocatoris. Res més lluny de la realitat. Escrit per Joseph McCabe, un ex monjo franciscà, que va acabar sent un escèptic de tomo y lomo. El llibre explica els possibles origens del concepte de diable. el príncep de les tenebres, posant especial èmfasi en la perspectiva catòlica, així com en els seus seguidors i l’actitud envers aquest de les  jerarquies catòlica, protestant i d’altres congregacions. En definitiva, ve a dir, que el dimoni és un timu que ens hem anat inventant per explicar el món.

Los forzados de la carretera és una crònica del tour de França celebrat l’any 1924. Vindria a ser el mateix que recollir tot el que ha publicat el Mundo Deportivo sobre l’últim tour de França i ajuntar-ho en un llibre. Vaja merda, direu, pues sí, però la diferència rau en que l’Albert Londres escrivia molt millor que els escribes de la premsa esportiva actual. Ep! Sergi Pàmies apart. És interessant veure que , tot i haver passat 96 anys, molts aspectes de la cursa com el dopatge o la mercantilització segueixen igual. L’únic que ha canviat ha estat la duresa de la prova. Canviat a menys, clar. Així que quan algú us digui que el Lance Armstrong és un mig home no només ho diu per motius morfològics evidents sinó que també pel seu rendiment esportiu.

“Oi, i per què dius això?” podeu fer amb veu pusil·lànime. Ho penso i ho dic pels personatges que apareixen tot recitant l’arenga patriòtica (que si un anunci de birra és el que ens ha d’aixecar la moral ja estem ben posats). D’aquesta, l’arenga, no tinc res a dir, només que hi trobo a faltar en Pla, però en Pla sempre es troba a faltar. Així que passem directament i sense més dilacions al despiece i a la casquería:

• Irene Montalà: Actriu, sempre n’hi ha d’haver un/una. En genral, l’opino pública d’aquest país, em sembla que és del parer que necessitem més actrius i actors que no pas una cosa d’aquelles d’hadrons.
• Benjamin Mordoh: Empresari del reciclatge i del disseny. Igual que el que fan els de Freitag però més nostrat. I a sobre va i posa un nom perfecte per a l’empresa: Waste. Perfecte per trobar-la buscant a Google, clar.
• Gerard Estadella: Fotògraf. Sí, és fotògraf perquè fa fotografies. Això és cert, però quines fotografies! El tio és dedica a fer fotos de gent de festa. Gent força tòxica per altre banda. Vinga gent passant-s’ho bé! Vinga gent molant tant que només tenen queixals a la boca! (Els queixals són molars) Vinga gent abraçada! I sobretot: vinga llum forta i direccional i plans contra-picats! (Tots ens hem emportat, alguna vegada, desagradables sorpreses per culpa d’aquestes tècniques). Sabeu què? Que em guardaré el que tinc al pap i ja escriure alguna cosa d’aquest senyor i la seva claca més endavant.
• Marc Escursell: Empresari xocolater. El tio del Xocoa. Crec que és molt de packaging i poca mandanga això del Xocoa. Com els ous Kinder però enganyant a gent adulta.
• Xavier Claramunt: Arquitecte. El del projecte d’hotel espacial que semblen quatre ampolles d’aigua Viladrau enganxades. Ep! Però pintades de blanc 2001 una odissea a l’espai. Ara fora bromes, no està gens malament que ens plantegem muntar un hotel a l’espai. De fet està molt bé! Però potser seria millor deixar-nos de collonades de disseny i posar els pebrots en la part més tangible. Sí! Tecnologia, joder!
• Txell Miras: Dissenyadora de moda. No tinc massa presents els seus dissenys ara mateix. Però podria sortir la Lydia Delgado també no? A no, que ella va a Cibeles.
• Alex Trochut: Ilustrador. Està bé el que fa. Però ja cansa recórrer sempre al binomi Barcelona-Disseny per vendre la ciutat. Al final per lligar tindrem que preguntar “Estudies o dissenyes?”
• Ferran Medall: Mecànic. Surt arreglant una vespa així que respecte. Però no creieu que ens estem passant amb lo de les vespes? Vui dir que al final veurem a la Beth amb una Lambretta i ens semblarà normal!
• Kale: Escenograf. Un guiri, al principi em pensava que era un calafatador, però això no mola tant, ui no.
• Javi Mendizábal: Skater. Hase falta desir nada más? Suposo que l’han fet sortir per vendre cervesa a les noves generacions, ja sabem que els agrada tot això dels esports de risc. Risc de xafar a un guiri despistat davant del MACBA.
• Leo Margets: Jugadora de pòquer. Aquí el lobby dels bingos ha fet pressió.
• Bruno Sokolowicz: Res a dir. Molt de respecte per ell i el seu bigoti.
• Sergio i Javier Torres: Bessons i cuiners. Si algú em paga un sopar al restaurant de l’hotel ME us dic que em semblen. Però crec que segueixo preferint la Ruscalleda.

Si repassem a que es dediquen el pròcers de la pàtria que ens han d’aixecar la moral veiem que la majoria es dedica, en termes, a les arts o a molar. Que no hi ha gent que fa coses realment grans? D’acord, surt en Guardiola. Vui dir coses grans apart del Barça. On està la gent de ciència? On estan els empresaris que munten coses amb futur? On estan els pagesos?

És una llàstima que se’ns caigui la llagrimeta amb un spot que, vulguis que no, dóna entendre que el futur de Catalunya passa per dedicar-nos a fer fotos superguais a gent ultratrendie mentre anem amb patinet, tot menjant-nos una xocolatina dolenta, però embolicada amb un paper molt maco, tot pensant en la tapisseria reciclada que posarem a l’hotel espacial. Hotel espacial molt maco, i molt car, que haurem encarregat fer a l’estranger.

Això és el que em treu de polleguera d’aquest país. Perdó, Barcelona vull dir.

Ahir a la nit vaig abandonar l’aixopluc i la tranquil·litat del meu menjador, submergint-me en el diluvi que queia, per anar a veure la cosa més underground que he vist en temps. Ep! I amb underground no vull dir que sigui ni bo ni dolent, simplement va ser. La cosa era una espècie de recital de poesia, amb una mica de comèdia prèvia, sota el títol de “Loopoesía, señoras que. Seis señoras y un velociraptor”. I jo fascinat com estic pel fenomen de les señoras que que arrasa al Facebook hispànic, potser el primer gran meme Español de veritat, vaig plantar-me allà sense dubtar-ho ni un moment. Evidentment vaig assistir-hi sol, i per cert, això ja és la tònica quasi general en el meu consum d’oci i cultura nocturns, cosa que bé es mereix una reflexió, una reflexió que no faré ara per mandra.

El cas és que allà estava jo intentant posar cara d’interès i d’interessant, mai se sap es pot recollir alguna cosa del palangre, mentre un seguit d’individus improvisaven acudits més o menys graciosos a propòsit  de la miríada de grups i pàgines de Facebook sobre el tema. Aquesta primera part, per a mi, ja hagués pogut durar més i menjar-se el que havia de venir: un senyor posant poesia gravada, suposo que d’aquí deu venir lo de “loopoesía”, mentre que l’autor representava, per dir alguna cosa, el que en aquell moment semblava que se l’hi passes pel cap deixant anar esgarips i improvisant haikus o alguna cosa. Si no hagués pagat 5 euros per entrar només hauria vist la primera part, però clar, tots ja ens coneixem, i si pagues et fot més marxar que aguantar qualsevol merda. Així que m’ho vaig empassar tot sense protestar.

Mentrestant donava una volta, més o menys inútil, per tornar cap a casa vaig estar pensant en si allò a que havia assistit era l’avantguarda, avantguardista o no. En principi crec que no, al cap i a la fi, allò devia de ser igual al que feien els de la generació  Beat 50 o 60 anys enrrere o qualsevol grupuscle surrealista al París de principis de segle. D’acord, allò no era avantguarda per molt que hi hagués un Mac en funcionament per allà. Però l’avantguarda que és? És tot o és res?

L’avantguarda és quelcom que va abans que la resta. Són avantguardistes els primers que es van posar les Wayfarer de nou? Sí, no? Jo crec que una cosa, per dir-ho de forma abstracta, és avantguardista si l’artífex és capaç de reclutar prou individus que sostinguin que allò és nou, trencador, experimental i, si fa falta, la polla en vinagre, així, cosa, creador i claca aconseguiran ser els reis del mambo per molt mediocres que siguin. El curiós del cas és que els beneficis de les avantguardes cap als seus allegados sembla que pot viatjar en el temps. Si algú vol fer-se l’interessant a certa escala social, però no és capaç de produir res interessant, només té que reclamar el coi d’etiqueta per algú o alguna cosa passada, puntualitzant sempre el seu context històric i bla, bla ,bla…

Vaja, així que si ens poden colar qualsevol trunyu al costat d’una trufa blanca. Sí tot pot ser considerat, duent a terme els passos necessaris a tal efecte, com avantguardista, l’avantguarda és tot i, precisament per això, és res.

Pues Déu n’hi do quin panorama! Sort que sempre ens quedaran les matemàtiques, els mods i els sastres.

En Quim Monzó és el puto amo. I sinó al loro: “Puedes también amputar la parte final de Loquillo y los Trogloditas y reciclarlo a él haciéndose la víctima.” És el crack! Per això no us podeu perdre la retrospectiva que li han muntat al Santa Mònica.

Però la gràcia va ser que l’endemà, Dilluns sí assumim que l’espai-temps és continu i existeix una fletxa de temps ben definida en un únic sentit, de casualitat, vaig llegir al Periódico de Catalunya un article d’en Vicenç Villatoro que portava per títol Sefarad no escucha. Oh! Si que s’assemblen, no? A mi en Villatoro no m’agrada. No m’agrada quan el sento al RAC 1 pels matins. I no em va agradar el que vaig llegir. Entenc que el que va dir en Pujol, sènior, valia la pena comentar-ho, però coi Villatoro! Llegeix una mica els altres diaris o sigues una mica original home.

Com aneu de lectures, amics? Espero que la vida moderna, tan atrafegada i plena de desassossec, no us distregui del recte camí de la lectura. Ep! Lectura amb certa entitat. El papa nates d’en Jorge Bucay o el mentider d’en Pío Moa espero no puguin ésser contats entre els volums de la vostra biblioteca. Però no ens entretinguem amb tonteries. No vull fer cap comentari sobre quins llibres m’han agradat o els que vull llegir. El que us vull preguntar, de forma retòrica clar (perquè no em deixareu ni un missatge, oi?), és on llegiu. Sembla força xorra la pregunta, no? Però de preguntes més imbècils han sortits grans assajos.

A mi, personalment m’agrada llegir als bars. “Bars” potser és massa general així que deixem-ho en alguns bars. Suposo que això és deu a un cert exhibicionisme, intel·lectual espero. És una manera de proclamar els teus gustos, preferències, interessos polítics (per què no?), debilitats, patatim, patatam… Poder afirmar, sense massa dubte, que ets un tipus interessant. I que, en conseqüència, aprecies la coneixença de, en aquest cas, dones igualment interessant. O almenys que mostrin un interès afí per les lectures estratègicament exposades sobre la barra del bar. Pot semblar que tot això ho faig per lligar. D’acord, en part sí però només en part. Penso que és una manera de, en primer lloc, reclamar la possibilitat de sortir sol a prendre una copitxuela. Això per se ja té prou entitat per tractar-ho apart un altre dia. En segon lloc, i essent sincers, llegint a casa tancats no es pot ni conèixer a ningú ni es té la possibilitat d’entaular interessant i inesperades discussions sobre qualsevol tema referent a la nostra lectura o a altres temes. En certa manera podem considerar-ho com una introducció a la socialització a través d’un fet aparentment individualista.

Però quins llibres hem de “passejar”, com diuen que faig els meus amics, per incitar a la bella dama que asseguda al nostre costat fa curts xarrups al tallat i llegeix La Teta a dir-nos alguna cosa? Us deixo una llista dels llibres que m’agrada llegir, o estic llegint actualment, en companyia d’estranyes i un bon Lagavulin amb gel:

• Libro del desasosiego, F. Pessoa
• Escrits sobre Catalunya i Iberia, F. Pessoa
• La hora del Diablo, F. Pessoa
• La dejación de España, H. Bejar
• Quina mena de gent som, Gaziel
• El laberinto español, G. Brenan
• Más allá de la nación, F.Domínguez García
• Alguna cosa sobre els situacionistes i l’anarquia
• Algun assaig sobre la futilesa de les vanguardes artístiques al llarg del segle XX

Alguna altre recomanació? Espero sabreu perdonar el biaix que el meu sobtat interès vers la política espanyola ha introduït a la llista.

No sé quan em va començar a interessar l’iberisme. Suposo que deu ser per culpa d’en Juliana i aquesta mania seva d’escriure amb certa periodicitat sobre Lisboa, en Pessoa i els quaderns blaus del Largo do Calhariz; tot i que en aquell moment no en fos massa conscient que existia quelcom que es deia Iberisme. Això de l’iberisme, que l’he descobert gràcies al llibre de la foto, ve a ser un intent força outsider de federalitzar Espanya i Portugal que ve de lluny. I per lluny entenc principis de segle XX o així. “Què em de fer nosaltres amb el cony de Portuguesos, les seves tovalloles i els galls aquells que canvien de color quan fa mal temps?” em podeu dir. Doncs podem fer alguna cosa, a part de comprar tovalloles, que té a veure amb les noticies que es poden llegir, aquests dies, a les seccions de política nacional dels diaris catalans i espanyols: “el problema catalán”.

El problema català, l’encaix de Catalunya dintre de l’estat espanyol, podria trobar solució via Lisboa o, al menys, trobar-hi certs incentius. L’encaix dels catalans dins d’Espanya sempre, perdó, des de que tinc us de raó, ha estat usat com a arma llancívola per uns i els altres, simplement com a combustible per a escalfar als socis i simpatitzants o , i potser el més trist, per vendre diaris i conquistar dials. Els usos, completament deshonestos, que se l’hi ha donat al problema no impliquen que aquest sigui artificial, com insisteixen des del Madrit periodístic-audiovisual tots els dies parells.

A Catalunya hi ha, o com a mínim noto jo que m’agrada llegir diaris, un cert desassossec. I sinó de que tanta consulta, eh? Una sensació mescla d’incomprensió i menyspreu: fem el que fem s’ens criticarà. Una sensació similar a la que tens quan ho deixes amb la novia, a instancia seva, i quan te’n vas amb una altra aquesta et munta un pollastre que ni al Prat. I aquest desassossec ratlla l’emprenyament quan, per iniciativa, pròpia volem integrar-nos més dintre de l’Estat i com a resposta rebem males paraules. Clar que per fer-ho reafirmem allò que ens fa diferents de la resta de l’Estat. Dir “la resta” no seria del tot correcte ja que pot denotar quelcom amb múltiples parts o elements. Hauríem de dir la Gran Castella. I per Gran Castella entenc tots els territoris espanyols on ha calat l’idiosincràsia castellana: la severitat en la retòrica. La severitat fruit dels seus paisatges lineals, allò del “conmigo o contra mi”. Castella, la Gran Castella, ha tingut i té una identitat molt forta, pesada i granítica. Llavors pot ser que els problemes territorials on Catalunya està implicada es puguin reduir a un problema d’identitats? O més ben dit d’egos?

L’identitat castellana no és el problema de l’encaix de Catalunya a Espanya. Per definició no ho pot ser. L’integració implica que qui es vulgui integrar reconegui i respecti allò que identifica a la matriu, l’estat, en aquest cas. Però, al mateix temps, la matriu ha de reconèixer i respectar allò diferència a la part. I sembla que l’ego de part de la Gran Castella no està disposat a permetre la segona part que implica l’integració. L’ego de la Gran Castella és el problema, sense amagar, això sí, la part de culpa que tenim per la part catalana.Però d’això ja en parlarem un altre dia. Si volem reduir l’ego de la Gran Castella hem de destruir la identificació d’ella amb l’estat de manera preferent. En certa manera s’ha de diluir la identitat de l’Estat espanyol per traslladar-la a les regions. I quina millor manera de fer-ho que equiparant aquestes regions amb un estat com Portugal mitjançant la unió dels dos estats mitjançant una unió federal.

L’unió federal dels dos estats implicaria profunds canvis en el si d’ambdós. Per la part Espanyola implicaria, per fi, dotar-nos d’un sistema federal realment equitatiu. Quin hauria d’ésser aquest ja és una altre tema. I un altre tema encara més complicat seria que fer amb la monarquia dintre d’un estat federal. Ja em permetreu que passi olímpicament del tema.

Al llarg de l’historia recent hi ha hagut varis personatges que han defensat amb més il·lusió que resultats. Un d’ells va ser en Fernando Pessoa, que en alguna de les seves llibretes va escriure algunes ratlles del tema i que valen la pena ser llegides en el llibre a càrrec d’en Víctor Martinez Gil. Alguns altres varen intentar aconseguir-ho mitjançant fets consumats com el bo d’en Francesc Macià:

Catalans:

Interpretant el sentiment i els anhels del poble que ens acaba de donar el seu sufragi, proclamo la República Catalana com Estat integrant de la Federació ibèrica.

Bla, bla, bla…

I després l’assumpte va acabar com va acabar.

Però sent realistes, i parafrasejant al bo d’en Juliana a La Rectificació, intentar portar a bon port la Federació Ibèrica en els temps i amb els ànims que corren seria comparable a l’última càrrega de la brigada Pomorska.

Un altre dia ja us donaré la brasa amb el llibre aquest d’en Pessoa. I algun altre dia sobre en Juliana.